PICA D' ESTATS 2010
Divendres, 27 d'agost de 2010. Són dos quarts de tres de la tarda i després de dinar i amb molta calor, em despedeixo de la meva família, la meva dona i els meu fill i filla, i emprenc viatge cap al poble d'Àreu, al Pallars Sobirà, tot passant per Lleida, Balaguer, Tremp, Sort, La Pobla de Segur, Llavorsí, i altres pobles de les comarques interiors de Catalunya. Puc veure, des de la carretera, tot conduint, alguns pantans de la conca de la Noguera Pallaresa, com el de Sant Antoni, el de Terradets, o el de Camarasa com estan plens a vessar i traient aigua. Penso que enguany ha estat un bon any d'aigua per el nostre país; els camps i els boscos estan verds i plens de vida. Després de tres hores i mitja de viatge arribo a Àreu. Una petita parada tècnica per fer un cafè i una trucada a casa : “el viatge anat bé i continuo pujant, fins demà a la tarda”. Després de la trucada, 12 km de pista forestal amb bastant bones condicions. Tres quarts de set de la tarda, arribo al final de la pista forestal, deixo el cotxe en un petit forat entre dos arbres (el lloc per aparcar està gairebé ple). Mentre estiro les cames i preparo les coses de la motxilla, veig que acaba de arribar el gran protagonista de l' aconteixament que hem vingut a celebrar, si, és l' Òscar Cadiach, l' home que juntament amb els seus companys, Toni Sorts, i Carles Vallès varen ser els que ja fa 25 anys van aconseguir col·locar la senyera catalana en el punt més alt del planeta Terra... l' Everest. Quan el veig el vaig a saludar (ell a vingut amb tota la seva família). Parlem uns breus moments i entre tant arriba un altre cotxe: el meu amic Enric González, que ha passat per Tàrrega a buscar el Josep Mª Ferrant, amic dels dos i company de moltes caminades. Amb deu minuts tots estem en marxa cap el refugi de Vallferrera. A les vuit comencem a sopar, el refugi és ple i a poc a poc anem fent noves amistats. Entre tots adquirim nous coneixements amb les experiències dels altres. El sopar es serveix en diferents torns i el menjador és un autentic guirigall: crits, riures, abraçades, presentacions, nous amics, l' escalfor humana... i les cares de felicitat que veig en tots els que estem en el menjador del refugi. És tan gran que fins i tot la Lluna vol entrar per la finestra mig oberta per a veure que passa en aquest lloc. El menú consta de puré de patata i cigrons, amanida variada i llonganissa amb tomàquet, un iogurt i cafè. Poc a poc el menjador va quedant buit i ens n'anem retirant cap a dormir, si, ja sé que només son les deu i mitja, però, la importància i la duresa de la jornada de demà aconsellen retirar aviat.
Dia 28 d'Agost de 2010. Són les quatre en punt del mati. Al dormitori del refugi de Vallferrera, al Parc Natural de l' Alt Pirineu Català sonen totes les alarmes dels mòbils, rellotges... En pocs minuts més de seixanta homes i dones ens posem en marxa. Tots ens vestim i preparem les nostres coses. Ràpidament, tothom és baix, al menjador. El cafè, sol o amb llet, unes galetes amb melmelada, magdalenes... Una petita visita al Felip V i aigua fresca a la cara (cal estar ben desperts). A les cinc menys deu minuts de la matinada una veu més forta i segura que totes les altres diu: “ ens n'anem”, si, és l' Òscar Cadiach. I tots un darrera de l' altre ens posem en marxa cap el nostre objectiu: el cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats. La nit és clara, tenim més de mitja Lluna i no fa fred. A les set del matí fem una petita parada per agafar forces. Ja hem arribat el Estany de Sotllo. Mentre esmorzem, aprofitem per gaudir una mica més del preciós paisatge pirinenc i, tot fent una mica de tertúlia per a coneixèr-nos una mica més tots plegats,continuem pujant, passem pel costat de l' Estany d'Estats i enfilem el sender que ens portarà a la fita amb el territori francès. Arribem al cap damunt del sender i decidim continuar per territori francès. Aquesta part és una mica més llarga que agafant les crestes, però, menys complicada tècnicament. Amb algunes dificultats, passem la primera glacera, sender i una segona glacera. Desprès, amb pocs minuts l' Òscar ens diu: “ mireu” i tot girant el cap aixequem la vista i viem el nostre objectiu, la Pica, està molt a prop. Una mica més de sender i l' última pujada. Són les deu menys deu minuts del matí del dia 28 d'Agost de 2010, hem fet el CIM . En pocs minuts, el petit lloc del cim de la Pica d'Estats s' omple de gent. L' alegria i la felicitat ens omple a tots nosaltres, abraçades, felicitacions, fotografies que perduraran per sempre més en la nostra memòria. L' Òscar Cadiach també esta molt content i ens felicita a tots, i nosaltres al felicitem a ell, dient-li que sens ell i els seus companys, nosaltres avui no seríem a on som, així dons gracies Òscar Cadiach, Toni Sorts, Carles Vallès i a tota la resta de l' expedició que van aconseguir el cim de l' Everest el 28 d'Agost de 1985.
Al cap de uns vint minuts de disfrutar de la festa, l' última foto i una encaixada de mans amb l' Òscar. Ens desitgem sort en el futur i esperem de tornar-nos a trobar en una altre ocasió.
Comença el descens. L' Enric, el Josep Mª i jo mateix, junt amb al Pera un amic nou que hem fet durant el sopar, deixem la Pica enrere i pugem uns moments al Verdaguer un altre 3000m i que està molt a prop de la Pica. La foto de rigor i avall. Anem bastant ràpid. Creuem les glaceres i agafem ràpid la pujada que ens durà un altre com a terra catalana. En aquest punt amb despedeixo dels meus amics l'Enric, el Josep Mª, i el Pera. Ells baixaran a poc a poc, però jo vull ser aviat a casa. Uns dies abans ja aviem quedat així.
Començo el descens el més ràpid que puc i en pocs minuts ja soc a l' estany d'Estats. Corro, camino i corro. Comença a fer calor. Una petita parada a 'l estany de Sotllo. Una barreta energètica, aigua fresca a i canvi de pantalons llargs per uns de curts. Carrego la motxilla i no paro fins al refugi. La una i disset minuts del matí (en total vuit hores i vint-i-set minuts. Uns vint minuts de descans, temps per agafar les coses que he deixat al refugi, un entrepà, coca-cola i canvi de roba. Em despedeixo de la gent del refugi i agafo el sender direcció al cotxe. Després, la pista forestal que em portarà de retorn a Àreu. Són tres quarts de tres de la tarda, una trucada a casa des del poble d' Àreu: “ hola, estic bé, tot a anat molt bé, estic molt content, vinc cap a casa”. Emprenc el viatge de retorn. No perdo el temps en dinar o descansar, encara tinc un entrepà i barretes energètiques per si tinc gana durant el trajecte. A les sis i deu minuts de la tarda, arribo a la porta de casa. Una forta abraçada i petons per a tothom. La Lis, l' Arnau i la Mireia m' estaven esperant i jo ja tenia ganes de veure'ls. Estic molt cansat, però molt feliç per tot el viscut durant les últimes 28 hores; noves experiències, nous amics, noves vivences que m' omplen com a persona i com esportista, però sobretot el fet de compartir aquest 25è aniversari del cim de l' Everest amb una persona del nivell de l' Òscar Cadiach.
Gràcies a tots per què en el seu dia vareu aconseguir no només el cim del món, sinó que també arribes una nova onada de il·lusió a tot un país al que tanta falta li feia. GRACIES!!!
